No és cap fet nou que Gaudí va ser home de fe.

Arran de la seva mort el 10 de juny del 1926 es publicaren un seguit d'articles en els quals es parlava, per exemple, de l'arquitecte de Déu, tal com va escriure mossèn Manuel Trens. Els escrits biogràfics de Josep Francesc Ràfols Fontanals, Isidre Puig Boada, Lluís Bonet Garí, Joan Martí Matlleu o Joan Bergós Massó formen un conjunt de dades informatives prou eloqüents per entendre com Gaudí visqué intensament la seva vida professional i també la seva espiritualitat.

Format en el si d'una família cristiana, educat als Escolapis de Reus i vinculat al llarg de la seva vida amb entitats religioses, clergues i bisbes catòlics prou significats, com els prelats Josep Torras i Bages, Joan Grau Vallespinós, Pere Campins Barceló i preveres com mossèn Cinto Verdaguer, el pare Ignasi Casanovas, s.j., mossèn Gil Parés, el felipó Agustí Mas i tants d'altres.

Però ensems s'ha de tenir en compte que a la seva infància i primera joventut a Reus i Barcelona conegué i tractà nombrosos representats de les tendències anticlericals i revolucionàries, tal com van ser les seves relacions amb Eduard Toda, Eudald Canivell, Miquel Morayta o Salvador Pegès, tots ells reconeguts menja-capellans i lliurepensadors. El mateix Gaudí recomanà la lectura de El capital de Karl Marx a Julià Bardier Pardo. Aquestes circumstàncies, que han estat exhibides pels detractors del catolicisme de Gaudí, són, al contrari, un vot en defensa de la religiositat d'una persona que tingué l'oportunitat de conèixer molt bé dues tendències morals ben oposades i en va escollir una, la via traçada pels romans pontífexs. Si Gaudí solament hagués estat format en cercles catòlics i pietosos, la seva ortodòxia no tindria, ni de bon tros, el mèrit que cal reconèixer-li.

Al llarg de la seva vida professional no solament deixà símbols cristians en els edificis religiosos, sinó també en les obres civils, com la creu i els monogrames de Jesús, Josep i Maria a la façana de la casa Batlló; la imatge, finalment no col·locada, dalt de la façada de la Pedrera, damunt la salutació de l'arcàngel sant Rafael; les testes de sant Pere Màrtir, sant Genis, notari, i sant Genis, histrió, a la part alta de la casa Calvet, etc.

Estudià la litúrgia catòlica a l'Anné Liturgique de dom Géranguer, abat de Solesmes, i en va fer una sistemàtica aplicació en el simbolisme del temple de la Sagrada Família. Els testimonis de la seva devoció són coneguts per mitjà de nombroses referències i solament, i sempre per mala fe, alguns autors han intentat blasmar la pietat de Gaudí i han intentat introduir-lo en cenacles d'incrèduls o maçons, sempre sense la menor prova documental fiable. Han estat els mateixos maçons els que han desmentit aquesta falsedat que es volgué fer extensiva al seu mecenes el senyor Eusebi Güell, sense prova ni document digne de consideració.

Però, ultra aquests fets evidents i el coneixement que es té del tarannà de Gaudí i de la seva conducta cristiana, cal apropar-se a la persona i als seus sentiments íntims. El coneixement de la vida personal de Gaudí és escàs a causa de la seva innata timidesa i al fet de moure's en un ambient arquitectònic exclusiu i ben diferent dels corrents estilístics del seu temps. Deia que si podia bastir un edifici interessant no era per mèrit propi, sinó per gràcia de Déu. La seva inspiració, basada en l'estudi ingenu i detallat de les formes de la natura, li donà ocasió d'imbuir-se de l'esperit de sant Francesc d'Assís, en un amor apassionat per la natura, com a obra del Creador. «Jo no sóc un creador», deia, «sóc un simple copista de les meravelloses lliçons de la natura», les quals només poden ser percebudes per una ànima molt sensible formada en l'esperit religiós cristià.

Algunes frases de Gaudí ajuden a comprendre la seva mentalitat. Deia: «L'home no és lliure, és esclau de la veritat», expressió realment terrible però plena de significat i d'exigència en el camí de l'art. «Originalitat és tornar a l'origen», la seva coneguda sentència, moltes vegades repetida, porta a la natura i, més enllà, a Qui la va crear. La proximitat de Gaudí amb el ocells, insectes i arbres del Camp de Tarragona es palesa en la seva arquitectura, no basada en el que diuen els tractats de construcció, sinó en la comprensió immediata de les molt intel·ligents formes constructives que podia fàcilment descobrir en el troncs del arbres o en les ales d'una papallona.

Home d'acció, no de paraules, no tingué temps de perdre's en disquisicions filosòfiques, ni teològiques. Per a ell, la litúrgia era molt més important que el dogma. El dogma el convencia perquè era home de fe, però la litúrgia era la seva font d'inspiració arquitectònica. Joan Bergós explica que un bon dia trobà Gaudí assegut en la seva taula de treball amb un foli de paper al damunt amb un seguit d'indicacions a llapis: «En aquest full hi ha tota la doctrina cristiana», digué. Era la planta esquemàtica de la Sagrada Família, on cada columna, cada volta, cada pedra, tenien un significat religiós, de tal forma que tots els elements estaven relacionats i coordinats, no solament amb sentit comú, sinó també amb clar enginy.

Coneixia bé la Bíblia i sentia un interès especial per l'Apocalipsi de sant Joan, on podia entreveure els misteris de la religió, que s'expressaven per mitjà d'elements gràfics que va incloure en els seus projectes. Els motius religiosos de les cases que bastí no eren pas purament decoratius. És conegut que, per a la casa Milà, encarregà a l'escultor Carles Mani Roig el grup, que havia de ser de bronze daurat i de quatre metres i mig d'alçada, amb la representació de la mare de Déu voltada dels arcàngels. Es va fer el model en guix però no va complaure els senyors Milà i l'escultura mai no es va fondre. Gaudí va dir que, si hagués sabut que no es posaria la Mare de Déu dalt de la façana, no hauria acceptat el projecte. Aquest monument a la Verge era per a Gaudí el més important, la resta era simple arquitectura, genial com tot el que feia, però insuficient per calmar l'ànsia religiosa de l'arquitecte.

Gaudí coneixia bé la Bíblia i sentia un interès especial per l'Apocalipsi de sant Joan

A Santa Coloma de Cervelló estigué treballant en l'edificació de l'església de la Colònia Güell, imaginada com una cripta i l'església superior per tal de representar el temple del Sant Sepulcre de Jerusalem. A la cripta la tomba de Crist, a dalt el Gòlgota on s'aixecà l'arbre de la creu. No pogué bastir més que la cripta, en la qual es condensa tot el sentit dramàtic del lloc on va ser enterrat el cos de Jesucrist, mentre l'església superior, coneguda per uns dibuixos fets damunt de les fotografies de la maqueta de fils d'em-palomar i saquets farcits de perdigons, hagués constituït l'apoteosi del tràgic moment de la crucifixió. Al Rosari monumental del camí de la Santa Cova de Montserrat bastí el primer misteri de Glòria, la Resurrecció de Crist, amb la figura de bronze del ressuscitat, obra de Josep Llimona, damunt d'una cova a peu del camí, on hi creixerien plantes aromàtiques. D'aquesta manera a la missa d'alba de Pasqua Florida, quan els ocells canten més harmoniosament i les plantes evaporen amb el primer sol la rosada nocturna i deixen sentir la flaire de la farigola i el romaní, l'arquitectura del monument es convertia en pura natura, amb una gruta oberta a la roca, uns ocells que refilen i unes plantes que perfumen l'ambient. Tot plegat el millor entorn per al dia de Pasqua, quan la natura coneix amb goig el fet que Jesucrist ha ressuscitat.

Joan Bassegoda Nonell
Escriptor i arquitecte

(Catalunya Cristiana - 26 agost 2010)